dimecres, 4 de novembre de 2009

Els números canten

Article de Sixte Moral al Punt diari, del dia 3 de novembre de 2009. Tant de bo sortissin veus més crítiques des del PSC que fessin adonar al Conseller de les equivocacions en les estratègies que s'estan donant.



De bon matí i sentint RAC-1 confirmo, amb una certa sensació de desassossec, el que he escrit en diverses vegades en aquestes pàgines respecte a la poca qualificació que mereix la Llei d'Educació entre els i les professionals. Set de cada deu mestres estan disconformes amb la llei, segons l'enquesta feta per la conselleria i anunciada per l'emissora. Set de cada deu assenyalen alguns motius pels quals creuen que aquesta llei no ajudarà l'escola i que la llei continua mantenint privilegis de la concertada davant la pública. Les xifres són determinants i contundents. I davant d'aquestes xifres el conseller Maragall comenta que, a més que algunes de les afirmacions sobre la llei no són certes i són tergiversades, creu que el desplegament de la llei ja esvairà aquesta desconfiança. Tinc els meus dubtes que això sigui així; al contrari, crec que el desplegament dels aspectes de la llei generarà encara més desconfiança i conflicte.

Els inevitables tertulians de cada dia, després de conèixer els detalls de l'enquesta, es mostren relativament crítics amb els mestres i diuen coses encertades, sobretot quan expliquen que la llei no es fa sols pels mestres sinó per l'escola i per la societat. És així, però no deixa de sorprendre que els qui l'hauran d'aplicar es manifestin en contra de la seva validesa. I enmig de les opinions destaco la de l'entranyable i inefable Toni Bolaño, que manifesta que els mestres confonen la llei i el seu conveni col·lectiu. Home, Bolaño! Segurament els mestres no som tots i totes llumeneres, però sí que sabem distingir mínimament entre els dos aspectes; i la segona afirmació raneja la comèdia: es vanta que la conselleria ha tingut pebrots d'enfrontar-se als sindicats i fer la llei. Aquest segurament és el real problema, que és una llei feta per pebrots (no vull creure que amb els pebrots) i no amb el diàleg amb el sector professional implicat i receptor de molta part de la llei. Segurament una llei cal fer-la des del raciocini, la paraula, potser una mica amb el cor i amb gosadia; amb els pebrots es fan altres coses segurament dignes i positives també, però no lleis.

La llei, qualsevol llei, no es pot sustentar només amb el suport del sector implicat, sinó que ha de tenir un suport que vagi més enllà dels directament implicats, un suport social més ampli; però es fa difícil d'entendre i és estrany que entre el sector, entre aquells i aquelles que l'han d'implementar, el rebuig sigui tan alt. Hi ha una bona part del professorat que està decebut amb aquesta llei per l'actitud del conseller al llarg de la tramitació i perquè trenca l'esforç i la lluita de molts anys, perquè postulats que històricament han estat reivindicacions des de posicions de progrés i de país, no sols no es recullen a la llei, sinó que, en alguns punts, en són manifestament contraris.

El més greu, però, al nostre entendre, és la pèrdua de confiança d'una majoria del personal docent en el conseller i en la conselleria. I això, lamentablement, no crec que es pugui modificar en un curt termini. Però encara entenem que és mes greu que, al marge de les consideracions sobre la llei, i segons la mateixa enquesta, vuit de cada deu professionals consideren dolenta o molt dolenta la gestió del dia a dia i les mesures que la conselleria ha anat prenent respecte a diversos temes, com els horaris, el calendari o la mesura estrella del rebuig, com és la de les hores extraordinàries. Si en la llei ha fallat la política, com a expressió de la negociació i el debat, del diàleg i la contrastació amb el sector i de la recerca d'un ampli consens, que, com a mínim, funcioni la gestió. Seria d'agrair que en allò que repercuteix en el dia a dia: horaris, cobriment de les baixes, substitucions al dia, cobrir l'atenció a l'alumnat amb dificultats específiques i en altres temes que dificulten la quotidianitat, la gestió fos àgil i no generés un problema permanent com sembla que és ara.

Resolt això potser es podrà començar el desitjat i necessari procés de recuperació de la confiança trencada. Caldrà esforços per part de tothom, però més de qui ostenta el poder i la representació popular; això obliga a més.


..................................................................................................