dilluns, 9 de novembre de 2009

La cultura de la lentitud a l’educació. Un plantejament vital

L’educació és un aspecte clau de la societat. Malgrat que les funcions educatives i la seva distribució ha canviat entre les diverses institucions (l’escola, la família i, perquè no parlar de la societat?) la importància que té en la formació d’una nova ciutadania és molt important.

L’acceleració està impregnant els models educatius a tot arreu. Una acceleració que no té en compte que els ritmes d’aprenentatge són diferents en cada persona, que els processos educatius són qualitatius i no quantitatius, que les persones i, singularment, els infants han de ser propietaris del seu temps, que l’educació ve d’un passat ple d’experiències enriquidores per pensar un futur des de l’acció del present, que més no és sinònim de millor...

Les mirades que hem fet sobre el temps a l’educació i a l’escola han estat, fonamentalment mirades tècniques, organitzatives. Es tractava d’organitzar millor el temps, d’aplicar receptes per administrar millor un bé que se’ns apareix constantment com escàs.

I vet aquí una paradoxa: en l’època de la humanitat en la que tenim més temps que mai (l’esperança de vida s’ha allargat i s’allarga considerablement) i l’escola té més temps que mai (s’estén l’educació obligatòria, s’amplia l’horari a la primària...), arribem a la conclusió de que ens falta temps per a tot.

I, la segona, algú, en aquest cas jo, us proposa que desaccelerem més l’educació, que ens plantegem fer menys coses, que retornem temps a la infància, en particular, i a totes les persones en general... I en un sistema educatiu rodejat, encotillat i marcat per calendaris, horaris i rellotges...

De tot això parlaré en la meva intervenció, dissabte vinent a Lleida. I intentaré justificar el perquè de les propostes que faig, a la vegada que donaré pistes de cap on poden anar les nostres pràctiques i com des de l’escola i el sistema educatiu, per una banda, i des de l’entorn familiar per un altra podem posar el nostre gra de sorra per intentar resoldre aquestes paradoxes, en benefici de l’educació, de la nostra pròpia vida i, per tant també, de la nostra felicitat.

....................................................................................