M'estreno a la Junta de Directors de Barcelona. Després de dues hores i escaig de reunió veig que molts plantejaments que em faig no s'ajusten a la realitat del sistema que tenim.
Tenim una funció pública i un sistema que ha esdevingut com una mena de monstre que va creixent sense parar devorant-se a si mateix. Veig bones voluntats, però poc poder. I sobretot veig paranys, laberints amb carrerons sense sortida, una cultura present en els centres de demandes de regulació, una visió tècnica i administrativa de control sobre el sistema per avaluar-lo... Arribo a casa i les xifres que donen a la ràdio són, com sempre, contradictòries: el ministre diu que no estem tan malament com diuen, la Fundació Bofill afirma rotundament que estem empitjorant...
Segurament les coses no estan tan malament com ens pensem, però algú hauria de desembolicar aquest embolic tant profund en el qual estem immersos. Hem creat un sistema complex, que ha anat creixent de forma progressiva i que té molts problemes de funcionament, precisament per la seva arquitectura interna. Però totes les mesures que posen en marxa l'administració per millorar-lo no fan res més que fer-lo més complex encara.
I a tot això una crisi econòmica que dóna arguments als que pensen que, amb l'excusa d'aprofitar més bé els recursos, cal d'entrada retallar-los. Com sempre les puntes del sistema són les que pateixen més. Quan hi ha evidències de desajustos i de masses recursos en alguns centres o de poc aprofitament d'aquests, la proposta sempre va en la línia de disminució i més control, amb la qual cosa paguen justos per pecadors. Els que aprofiten millor els recursos, els que innoven més en el llindar de la legalitat, són cridats a l'ordre i se'ls hi talla les ales.
El sistema és una màquina tan complexa i els nostres polítics tenen tan poca voluntat de canviar-la... que se'ns fa difícil pensar alguna sortida a tants atzucacs.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada