dimarts, 24 de novembre de 2009

Poesia

Llegim poesies amb els nens i nenes de segon. Bé, les llegim, les recitem, les declamem, les cantem, les representem...

S'enganxen: és la màgia del ritme i de les paraules. Les memoritzen com quan nosaltres érem petits i ens preparàvem pel dia de Nadal. Ara, potser ja no hi ha versos el dia de Nadal.

Quines poesies apreníem d'infants? La meva, que no recordo, tenia com a títol "Los gigantes de Pamplona" i la meva mare li encantava sentir-me com la recitava. Era en castellà, això sí...

Després vaig començar a devorar: Lorca, Salvat Papasseït, Espriu, Hernández, Góngora... Això als 16 o 17 anys.

La poesia m'ha acompanyat sempre. De gran, Vinyoli, Belli, Benedetti, Pessoa, Baudelaire, Formosa, Machado, Marçal... Els poemes els he llegit, rellegit, memoritzat... Els he no entès, i després entès. Els he paït, copiat, aplicat... Pensat, repensat...

Poques paraules per a molts pensaments. Cada vegada que ho treballo amb els meus alumnes, penso que, potser, d'aquí alguns anys, recordaran algun poema i els ajudarà en la seva vida, d'una forma anònima i inexplicable.

Es el misteri i la màgia dels ritmes i de les paraules.