A l'escola parlem i no parlem de deures. Parlem de deures perquè és una paraula que es viu de forma natural a les aules, amb les famílies, que els nens, encara que no n'hàgim parlat mai, en senten a parlar, fins i tot en demanen...
Però no en parlem per les connotacions que té la paraula. Deure significa obligació, no necessitat ni voluntarietat... I quan un deure passa a ser el qualificatiu d'una activitat, sovint, aquesta activitat, perd ràpidament interès.
Els deures han estat moltes vegades aquelles activitats que no s'han fet a l'aula, perquè no s'han entès per exemple, i que el mestre ha dit que es fessin a casa. Gran contradicció, ja que si jo no entenc o no he sapigut fer una cosa amb l'ajuda del mestre, no crec que la sàpiga fer sol a casa... a no ser que me la facin els meus pares...
D'altres vegades han estat activitats repetitives de les que ja hem resolt a l'escola. És a dir, a manera d'ensinistrament per determinades activitats. Si ja les hem resolt a l'aula, quin sentit té tornar-les a fer a casa?
De vegades són tant complexes, perque corresponen a feines no desenvolupades, que són impossibles de realitzar no amb l'acompanyament de la família, sinó sense la seva inestimable col.laboració activa. Passen a ser deures pels pares i mares.
De vegades són tant intensos que provoquen llargues jornades i molta activitat un cop s'ha acabat la jornada escolar. Fins i tot en edats primerenques. És la conseqüència de la idea de que cal intensificar els aprenentagtges i les activitats. Una bona escola, posa molts deures i les famílies estan satisfetes perque veuen que els seus fills estan ocupats.
Les activitats educatives que es fan fora de l'àmbit escolar mai han de substituir la feina que cal fer dintre l'escola. Han d'afavorir l'autonomia de l'infant però d'una manera racional i pràctica. En seguirem parlant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada