dijous, 17 de desembre de 2009

Assaig i regals

Aquests dies estem d'assaig a l'escola. S'acosta el darrer dia de curs i, com és tradicional, tots els nens i nenes, viuran una tarda una mica màgica. Cançons, Nadales... Els nens i nenes de tercer -quasi bé nois i noies-, els grans, acompanyaran els més petits en el concert. Els sento com assagen i desafinen, mentre en Pep, el mestre de música, els orienta, els renya, els felicita i els anima de forma interdisciplinar com només ell ho sap fer.

Recordo el nadal del 2004. Trenta cinc nens i nenes, de tres anys, pujats a dalt de quatre taules petites de menjador, cantant una canço que va durar 45 segons. Envoltats d'unes llumetes de colors, com un quadre de pessebre vivent.

Uns quants pares i mares es van despistar i quan van entrar ja havien acabat. Van fer un bis i 45 segons més. Vam menjar torrons i vam veure cava (els grans, és clar) i aquell hivern va fer fred i, fins i tot, una tarda va nevar i els quatre mestres, la Montse Vega, l'Adela, la Gemma i jo, i l'Olga, és clar... vam sortir al pati a menjar i beure neu... Era el Nadal en el que el meu pare es va posar malalt i ja no va poder superar la seva vellesa.

Tot creix inexorablement i dimarts que ve, quasi trescents nens i nenes, amb tots els mestres i les famílies, celebrarem que arriba l'hivern, que s'acosta el Nadal, que tenimn un any més o que en començarem un de nou , que hem arribat al final del trimestre, que venen les vacances, que tindrem temps per estar amb les persones estimades...

Tot comença i recomença en els cicles naturals. I aquest és l'esdevenir que hauríem d'incorporar a les nostres vides. Ens fan viure les festes, o aquestes interseccions del calendari, només des de la perspectiva del consum i de les compres i hauríem de ser capaços de trobar-lis el sentit més natural: el canvi de llum, de cicle ... l'espai que viurem, el temps que serà nostre...

Potser massa filosofia per una festa que ha esdevingut tant pragmàtica i materialista.

Els nens i nenes de l'escola han escrit desitjos, els han posat dins d'una petita ampolla de plàstic i la setmana vinent ens els regalarem. Potser seran coses que no valorarem dintre l'espiral cultural d'estrenes i regals de la nostra Barcelona iluminada. Però té tant valor regalar coses immaterials...! Són les que ens fan més humans, perquè estan fetes de sentiments, generositat i esperança.

3 comentaris:

Judith Aparicio ha dit...

que bonic i emocionant, estic 100 % d'acord, Joan... els pares de l'escola...esperem la festa !

Anònim ha dit...

m'has emocionat.

Anònim ha dit...

Gràcies, Joan.
Gràcies per aquestes lletres plenes de records amables i de vida present del dia a dia.
I les veus i cançons d'aquests nins, llum en aquests dies de llum escassa, infinitament més intensa -és clar!- que la que penja l'Ajuntament al carrer.

Bona nit, demà cantem...

Núria