Ahir vam anar al teatre (Sala Muntaner) a veure pallassos. Pallassos de veritat, amb la seva vida de pallasso i el dramatisme de la seva vida autèntica. Emocions, sentiments, ambicions, mesquineses, la cruesa de les relacions humanes... Els personatges pallassos, descrits i interpretats de forma admirable.
Una hora i mitja de pur teatre, amb un somriure als llavis o la sorpresa amarga de les reaccions inesperades però reals, de tots tres. Comèdia tràgica, dramàtica, entranyable malgrat tot.
La vida...
1 comentari:
Què tenen els pallassos, que ens belluguen tant? La sinceritat? La generositat de mostrar les seves missèries tal qual, sense voler demostrar res? El reconeixement obert del fracàs? Les ganes de gaudir, jugar i riure? Sí... Reivindiquem el nostre palasso i la nostra pallassa! Que els Reis de l'Orient ens portin molts nassos vermells, aquí o a la Patagònia.
Un petó amb nas vermell, el primer de l'hivern...
Núria :o)
Publica un comentari a l'entrada